COMO LA VIDA MISMA … ”
Sovint recordo fragments de converses que hem tingut al llarg d’aquests últims 4 anys amb els companys d’A Vela. Concretament, hi ha dues frases que em venen un cop i un altre al cap. Una d’elles la recordo amb molt carinyo, amb molta tendresa: un dia d’entrenament, aprenent a arriar el Gennaker, havia d’anar tirant la vela cap a mi vigilant que no toquès l’aigua, i ho havia de fer a gran velocitat. Per animar-me a fer-ho bé, recorodo com l’Aitor em va cridar: “sense por Judith, abraça-la, com si l’estimessis!!!”. I escrivint això em ve aquella resposta que en aquell moment no vaig dir però que estic convençuda que ja sentía: “És que l’estimo”. I és que l’estimo, estimo les veles, el barco, l’aigua, la sal, el vent.
L’altre frase que recordo encara més sovint, és la que va dir un cop el Gabriel al comentar alguna cosa sobre la navegació: “como la vida misma”, va dir. I l’Aitor va contestar: “si, és que navegar és como la vida misma”. Porto dies pensant que aquesta frase és molt simbòlica, però que en realitat, no és la navegació el que hauria de ser “como la vida misma”, sinó que la “vida misma” hauria de ser com la navegació. I és que si puguessim adoptar els principis de la navegació a la nostra vida, si fossim tant sols conscients de que viure requereix guiar-se pels principis de la naturalesa, pels principis que regeixen la navegació…
No sería tot més fàcil, però ho viuriem amb més calma, amb més armonía. Són tants els paral·lelismes que es poden establir. Començant pel més bàsic, el rumb. Quan en la navegació es decideix que vols anar a un lloc, mai saps exactament com hi arribaràs. Tot depèn de les condicions meteorològiques. Si et ve el vent de cara, hauràs de cenyir, no pots anar contra el vent. La cenyida no és un rumb fàcil, pot semblar que cada bordo t’allunyi de l’objectiu, però en realitat t’està apropant, no vas a rumb directe, però fent “ziga-zaga” t’hi apropes. La cenyida és incòmode, perquè tenir el vent de cara no és fàcil, el barco escora, i la velocitat acostuma a ser més lenta, però si ajustes bé les veles i et sents segur, pot ser tant divertit…!
Ajustar les veles, aquesta és un concepte clau, perquè les veles són els recursos personals de cadascú, com més ben ajustades estiguin les veles millor navegarà el barco i més ràpid anirà, com més aprofitem els nostres recursos personals més ràpid i millor arribarem al nostre objectiu. Per això, però, cal conèixer bé quines veles tenim, i quina cal posar en cada moment. Tot depèn, com sempre, de les condicions meteorològiques.
La cenyida, com deia, no és un rumb fàcil, però el vent de cara te’l pots trobar molt sovint, i per tantl és important acotumar-s’hi i aprendre a navegar en cenyida. Com en la navegació, a la vida molts cops has de cenyir, que no és allunyar-te del teu objectiu. Es podría evitar la cenyida, podries canviar de destí, i anar a un port en el que hi puguis arribar amb el vent a favor, però és realment aquest el port on vols anar? Això sí, no cal ser imprudents, quan el vent de cara és massa fort, més val esperar-se uns dies a que baixi el vent, o canvii de direcció.


M’agrada també pensar que quan es navega es planeja prèviament, es traça una ruta segons les previsions, però sempre se sap que no són més que això, previsions. I quan la realitat no et permet cumplir les previsions, o quan et trobes al mig d’una tormenta imprevista, no et queixes, simplement actúes: a vegades d’una manera més conscient i entrenada, d’altres per simple instint de supervivencia, tot depèn de la capacitat i experiència de cadascú. Navegar és pensar-sentir-pensar. Tant bàsic i tant complicat.
Navegar és, també, escoltar. Escoltar i aprendre. I navegar és sobretot, adonar-se que no té res a veure ser tripulant que patró. El tripulant fa, executa, i sí, pensa, però sempre té la responsabilitat el patró. El tripulant gaudeix perquè sap que el guien. El tripulant és un nen que deixa que la mare l’agafi de la mà i el porti sense saber ell on va. El patró… el patró inexpert pateix, pateix perquè sempre ha estat tripulant i de cop ha de ser patró, pateix perquè sent la responsabilitat, pateix, sobretot, perquè sent la incertesa, aquella que com a tripulant li era fins i tot agradable. Pateix perquè ha de manar, i ha de saber escollir bé la tripulació. Però el patró gaudeix més que ningú quan arriba a port. Gaudeix més que ningú quan ha près una decissió acertada, i aprèn més que ningú quan s’equivoca. El patró gaudeix decidint la ruta. El patró gaudeix cuidant, mimant, invertint en el seu vaixell. Perquè el patró, més que ningú, s’estima el seu vaixell. Perquè navegar és viure i viure és navegar, perquè si vivim com es navega, viurem millor.


Perquè navegar no és com la vida mateixa, és la vida mateixa, que és com navegar.

Judit Karasso per Sailing Roots

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies